Volia
escriure’t cartes de camins
per un correu de fugues,
parlar-te amb la remor de l’oliver
sobre el front de la tarda,
mai més, amb el vertigen
dels mots abandonats com ponts que cauen,
però no puc;
se m’han trencat
com una branca que s’asseca, els dits.
Si véns,
potser m’arribaràs d’aquí a mil anys;
tot descomptant els trens, tremolo encara.
El fred dels calendaris em fa por.
Porto ja la nuesa dels qui moren,
i cor endins
va rovellant-se l’esperar.
Abocada al damunt del jardí
buit d’una pàgina inútil, amb les restes
de mi, que quasi ja no sóc,
no puc.
Volia dir-te un mot que no diré,
un mot que ressonés per les mil cordes
de tots els ulls que et tanquen.
