Vam despertar en una plaça rodona,
vam veure el llenç de les teules d’Artà,
un carnaval des de Pego a Solsona,
riure a Cervera, a Cotlliure plorar.
Vam travessar amb barca els ponts de Girona,
des de Son Saura al castell de Biar,
baixar amb un rai del Pallars a Tortosa,
per dir país hem après a estimar.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
Vam arribar al cim del Penyagolosa,
vam intuir Eivissa despertar,
un caminet de pols que ningú escombra,
de Miravet cap al Pinell de Brai.
Vam recollir la nit que ens empresona,
Elna, d’estels n’ets la maternitat,
pujar pel Segre i dormir a Ribagorça,
del Puig Major saltar fins al Puigmal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
Vam transcendir confins, cansats i descosits, un
territori inabastable, així el vivim, plorant a
Matarranya, sublimant a Diània, portant camals
mullats a Barna i a Felanitx. Llavors, vam dir
que sí rotundament, com qui amb els versos
crea terratrèmols, per dur la incandescència
terra enllà, i allaus al cim més alt de la
muntanya. I no teníem plans, ni una sola
certesa, i no sabíem on, ni amb qui, ni quan, tan
sols aquell reclam de canvi entre les runes, i tot
el fang del món, i tot el fang.
I ara què en fem de tanta lluna intensa
en aquest cel que ha quedat tan petit?
I ara què en fem de tanta nit encesa
que tots guardem com un tresor al pit?
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
