Viatge al fons de l’oblit

El meu bitllet és sols d’anada.
No hi veig escrit el meu destí.
Tampoc cap dada
de la durada
que aquest trajecte ha de tenir.
A cada escala, l’equipatge
se’m torna més i més lleuger.
Mot rere imatge,
perdo el bagatge
que vaig trigar tants anys a fer.

Em vull quedar, vull ser aquí,
p’rò estic escapant de mi…
em busco i em trobo a trossos.
L’onada desfà el castell
de sorra del meu cervell.
Tinc un estrany dins la pell
que creix molt a poc a poc,
que va usurpant el meu lloc,
que es va fent seus els meus ossos,
i no puc moure ni un dit
per aturar el maleït
viatge al fons de l’oblit.

En pronunciar cada paraula,
en puc sentir a la boca el gust:
tren i tempesta,
mar i ginesta,
i noia i sang… i trobo injust
saber que, per ‘mi, tard o d’hora
perdran el seu significat.
Seré a la vora
de tot, p’rò a fora
de tot, etern exiliat.

No m’entra al cap, no pot ser,
i tanmateix sé prou bé
que el món vol abandonar-me;
la flor no serà una flor,
serà un misteri, un això,
i un nom serà sols un so.
Serà suau el pendent
o abrupte? Vindrà un moment
que em vegi empunyant una arma
o esperaré, arraulit,
que acabi aquest maleït
viatge al fons de l’oblit?

Tinc al davant el teu somriure,
m’hi agafo com a un clau roent.
Un cop vaig viure
despert i lliure
al teu costat, ho tinc present.
Surts en una fotografia,
puc dir-me on i quan la vaig fer,
però algun dia
tot farà via…
Et veuré i no et coneixeré.

Encara puc dir el teu nom
però demà, no sé com,
no el trobaré ran de llavi.
Un vent cruel, massa fort,
m’arrencarà tot record,
esdevindré un arbre mort.
Llavors, poc m’importarà,
p’rò ara que em puc revoltar
pregunto: quin déu, quin savi
voldrà fer cas del meu crit
i aturar aquest maleït
viatge al fons de l’oblit?

El meu bitllet és sols d’anada.
No sé quin serà el meu destí…