Sobtadament retornà el gran silenci a xiscles negres i roents: l’Ordre, deien,
la creu va tornar a l’escola i Jesus fou clavat altre cop entre els lladres,
amb el braç enlairat cap a un cel de llambordes içàvem banderes de por, despulles de naufragi.
Parlo d’un temps de llum d’escorxador, sense ressò ni ombra d’esperança,
parlo d’uns ulls glaçats d’esgarrifança fent el camí de l’escola amb la por
de no esbrinar la fòrmula del vent, l’àrea del cel o el gust de la tristessa
parlo del temps de la meva infantessa i de la infantessa de molta més gent.
Hem vist com s’omplíen pressons i taüts, hem vist cossos nefrats per segetes
llaurant asprement sota el jou del tirà
i bisbes de greix amb la creu a una mà i a l’altre l’acer beneint la tragèdia
hem vist la mort caminar sota pali per la gràcia de Déu.
