Molts anys abans que tu i jo penséssim en néixer aquell poble penjava de roques.
Homes i dones i infants fitaven la vall sense fons tot buscant la resposta.
Però aquell indret que un dia van veure estrany és avui el seu cau.
Una tempesta d’estels s’allibera del cel cada cop que aflora un nounat.
Les bugaderes netegen la roba amb l’aigua que brolla dels talls muntanyencs.
Els pintors busquen aquella llum que inventi un nou color per a les cases.
Les escriptores composen els contes que aviat llegiran als menuts.
I algun fadrí despistat somia que un dia marxarà d’allà.
Neteja la roba.
Pinta la casa.
Escriure una història.
Festeja una noia.
Al refugi, l’ancià espera trobar el nord que algú va esborrar.
Amb l’astrolabi calcula les hores de sol perquè el temps el vingui a buscar.
I diu que qualsevol nit sent la muntanya i els seus greus laments.
Ella es pregunta perquè no es podrà moure d’aquell lloc mai més.
I mentrestant el fil dels dies segueix sense que ningú el gosi tallar.
