Canvies la parla,
serà el nostre llenguatge.
Allibera l’equipatge,
que el portaré jo sol.
Tremola el somriure,
serà que rius com sempre.
Serà que, entre la gent, tu
t’asseus al lloc millor.

I guanyes carreres.
I tots el teu nom sempre aclamen.
I perdo a vegades el nord, sí.
Que guanyo amb tu la raó.

De tanta bellesa
la lluna el melic et desperta
i creix en el nom teu i meu, sí.
Al ventre en un pacte d’honor.

Ella veu colors en els meus blancs
i negres

i els seus cabells la tardor els pinta.
Després no va deixar
el seu somriure a la batalla.
Aquesta que no sempre es guanya.

Si balles més lent tu
serà perquè jo aprengui.
Declarar-li a la pena
la bèl·lica passió.

Si arriba l’insomni
confessa algun secret teu
i deixa que en el teu temps
perduri la calor.

Deixa que sigui jo qui decideixi
cuidar-te,
tornant-te una estrella que crema,
que tot s’il·lumini de tu.

Ella veu colors…

Veure-la ahir després de tant de
temps a l’habitació.
Una dona aguantava un paper.
“Fes-li una cançó.”

Va marxar.
Plorant un mar on un dia va dir:
“Juro que no l’oblidaré mai.”

Va dir adeu
a un àngel que es vestia de muller
perquè cuidés la família.

Ella veu colors…

I va marxar plovent fort,
la pluja més valenta,
els colors són ella.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /