què hi ha en aquestes flors silencioses
que s’esfullen tant?
Cauen les fulles d’una en una,
sense queixa, sense plant:
immòbils, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d’aire les toca, ni un tremolor:
s’esfullen sense raó,
sense remor.
sense raó? Què tenen eixes fulles?
Els calzes, van tornant més miserables!
Oberts, buits, admirats,
desconsolats.
Les tiges són colltortes,
i al voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? S’en van sense dir res,
sense els estremiments de l’agonia,
sense perdre el color encès.
Amb tota cortesia
i a poc a poc, s’esfullant, se’n van, se’n van,
sense queixa, sense plant,
no volen destorbar cap alegria.
Deixem-les estar, anem-se’n, i ans de gaire
trobarem en el gerro les òrfenes verdors
i un sospir olorós suspès en l’aire…
……………………………………………………..
i el camp tot estrellat de noves flors.
