Una remor baixa del cel
quan Déu obre el seu armari
s’endú els llençols a fer safareig
amb sargidores de sudaris
i es reflecteix al seu mirall
el desamor que el desespera
quan ja no pot dissimular
l’abast de les velles esquerdes.
Oh, fills del temps de la raó
els pensament se’n va de viatge
sota secret de confessió
ens declarem orfes de pare
assolirem nous horitzons
al més enllà dels solitaris
quan ens farem mereixedors
d’una ressenya a l’anuari.
Els guardians del Paradís
reescriuran la nostra història
si mengem el fruit prohibit
serem indignes de la glòria
haurem de viure marginats
la nostra vida de captaires
de terroristes disfressats
d’àngels, dimonis o farsaires.
Tu envelliràs al meu costat
i parlarem de la revolta
del nostre amor que haurà arrelat
a força d’hores i a còpia
d’imaginar un futur germà
assedegat de vida plena
escolta el clam que ve d’allà
són nostres fills que el conquereixen!
