Ella pujava pel camí
quan va sentir l’eco dels trets.
Va ressonar, també, algun crit:
“no hi haurà pau pels maleïts”,
que s’apagava enmig del vent.
En acostar-se prop del cim
aturà el pas, quasi caient,
i va mirar els ulls dels cretins:
“mai més podreu dormir tranquils”,
abans que en tempesta es desfés.
“Què li heu fet al meu fill?”,
va dir ella amb veu de tro.
I una pluja sense fi,
quan arriba el mes d’abril,
inunda sempre aquell lloc.
Els guàrdies que la tenien
ben agafada pels canells,
fent el silenci l’empenyien
cap endavant, amb poques mires,
no deixaven que s’escapés.
En arribar dalt del camí
l’olor de sang era insistent.
La van posar, els molt assassins,
enmig dels cossos dels veïns,
l’apuntaven fent-se els valents.
“Què li heu fet al meu fill?”,
va dir ella amb veu de tro.
I una pluja sense fi,
quan arriba el mes d’abril,
inunda sempre aquell lloc.
Germans de la memòria,
conserveu el meu plor.
Germanes de la història,
conserveu el record.
Li entrà pels ulls la fosca nit,
i sospirà, buscant un Déu.
Tapant-la bé amb un drap de fil,
la van posar, els seus botxins,
de genollons prop del torrent.
Amb dos trets travessant-li el pit,
va caure a terra lentament.
A la butxaca del vestit
es va sentir un soroll molt prim,
d’un sonall de color vermell.
Germans de la memòria,
conserveu el meu plor.
Germanes de la història,
conserveu el record.
