Es passejaven pels afores
a poc a poc, a poc a poc,
com si la nit tingués mil hores,
com si aquell lloc fos l’únic lloc del món.
Ell li agafava la cintura
i alçant els ulls es van parar:
Venus brillava amb llum segura
i el Carro anava cel enllà, enllà.
Els estranyava de reveure
com si fos nou allò que és vell
i que només es torna a veure
quan ella és ella i ell és ell, és ell.
I reprenien passa a passa,
sense mirar-se, el seu camí,
i s’estrenyien sense traça,
i es separaven excessivament.
Era com un aprenentatge
que emocionava de tan lent…
Seguia el carro el seu viatge
i Venus era fidelment present.
Jo, que tant de dolor he vist néixer
volia dir-los amb un crit
que no deixessin l’amor créixer,
que no era eterna aquella nit, cap nit…
Però no res trencà el silenci
i a poc a poc ells van marxar.
No hi ha cap nit que jo no hi pensi
quan veig el carro cel enllà, enllà.
I sé que sempre hi ha unes afores
i una parella a poc a poc
per a qui la nit tindrà mil hores,
per a qui aquell lloc és l’únic lloc del món.
