Assegut al llit nerviós,
samarretes mal plegades,
busca dos mitjons iguals,
el Sol li escalfa la galta.
Mentre esmorza al menjador,
fa cas al 3/24.
A la dutxa mira el cel,
l’aigua li pica a la cara.
Tanca els ulls, anirà bé,
rep un whatsapp de la mare.
i se’n va cap al carrer,
li fa por suar i va amb calma.
I posa la càmera interna per veure si té bé els cabells,
semàfor en verd, el creua i qui sap què et prepara la vida.
I tornen al cap les històries que l’han perseguit tant de temps,
i està convençut que ja no hi són totes aquelles ferides.
Una foto a l’ascensor,
la cançó que li passava.
Cinc bategs de cor ben forts,
un cigarro rere l’altre,
abraçada o dos petons.
Queden a l’Antic Teatre.
La respiració es fa espessa,
et veig de lluny o crec que ets tu.
Ella li ha portat floretes,
són del segle XXI.
No sé perquè han quedat avui
si és que ara es vol morir,
i aquell semàfor en vermell
els separa d’un bon dia o del destí.
I posa la càmera interna per veure si té bé els cabells,
semàfor en verd, i el creua i qui sap què et prepara la vida.
I tornen al cap les històries que l’han perseguit tant de temps,
i està convençut que ja no hi són totes aquelles ferides.
Una estoneta agradable o una caseta amb jardí,
nens corrent per allà descalços o tornar a abraçar el coixí.
I dinar a casa ta mare, presentar-te els meus amics,
però al final no passa res si això d’avui s’acaba aquí.
Perquè res s’acaba avui.
