Als Encants, una vegada
vaig trobar un rei d’ocasió,
de corona abonyegada
i amb les mitges al garró,
un residu un xic tronat
d’una espècie del passat.
El venedor em posà al dia:
allà al segle XXI,
en caure la monarquia,
li passà pel cap a algú
congelar aquell gamarús
talment com si fos un lluç.
Vaig portar-lo cap a casa
i així que el va veure entrar
la Sílvia em va dir: «Tros d’ase,
ja t’han tornat a enredar!
Sempre compres porqueries!
Sols vols fer la teva llei!
Em pots explicar, Maties,
quina utilitat té un rei?»
Cal dir que no anava errada:
no sabia rentar els plats
ni tampoc fer la bugada
ni cuinar dos ous ferrats.
Tot el dia se’l passava
gratant-se els reials pebrots…
Aquests paios de sang blava
són uns carallots!
………..
P’rò de nit, el molt bandarra
s’animava de valent,
agafavava una guitarra
i cantava amb sentiment
aquests versos mal fotuts
que evocaven temps perduts:
« El meu pare era un putero
que empaitava els elefants.
Entre un tango i un bolero
sabia untar-se les mans,
i després ballava el vals
als paradisos fiscals.
La família, quina colla!
Lladres, bruixes i tarats…
Si visqués encara Goya,
imagina quins retrats!
Jo, en tenir ben poc carisma,
i ser un xic estaquirot,
festejava amb el feixisme,
el tricorni i el garrot.»
Com que el paio no callava
i es queixaven els veïns,
i és que a més desafinava
com un cor de cent garrins,
la Sílvia, molt emprenyada,
va aturar en sec la cançó
i se’l va endur de bursada
al contenidor.
…………
D’això ja fa cinc setmanes,
segur que l’han reciclat
i, d’aquell tocacampanes,
n’hauran fet menjar de gat.
I no sé per què serà,
p’rò el trobo molt a faltar.
He anat una altra vegada
als Encants i m’he comprat
una mona dissecada
que anomeno «Majestat».
Li he penjat alguns galons
i medalles a trompons.
P’rò la Sílvia no l’aguanta:
diu que fa molta pudor
i té arnes… «P’rò no canta!»
li replico amb convicció.
Em respon: «Fas com les mosques,
si has tastat els excrements
només vols matèries fosques
-vull dir merda, ja m’entens.»
Té raó: això dels monarques,
per fi me’n vaig adonant,
és un un virus dels més carques
i s’acaba encomanant.
Atacant cada neurona,
i fent sopes del cervell,
converteix una persona
en el vassall més mesell.
Que algú em posi una vacuna
llibertària, per pietat,
mentre em quedi alguna engruna
de raó i de dignitat!
Ells qui esteu en hores baixes
apreneu bé la lliçó:
no compreu ni de rebaixes
un rei d’ocasió!
