Un matí que sortia
a prendre l’aire a can Tom Paine,
veig venir entre cadenes
la més bella que existeix.
Jo la mà anava a dar-li
i em va agafar pel braç:
així vaig adonar-me
que em volia dur a un mal pas.
– Au, toca el dos de pressa –
vaig dir-li decidit.
- No em ve de gust – féu ella.
I jo: – No tens més camí. –
– Si us plau, senyor, us ho prego,
– suplicava fent morrets –
serem amants d’incògnit
i cap al sud fugirem…
De sobte veig Tom Paine
que corrents ve camps a través,
fent crits a la donzella
i ordenant-li que em deixés.
I així com s’acostava ell,
ella s’enretirà.
Sí que em sap greu, senyor – va dir -.
Perdó si us ha molestat.
