Queda’t els riures del mig,
que el final fa ràbia,
i aquell perfum dolç:
pastís de formatge.
Jo em quedo el record
i les dotze cartes.
Queda’t les tardes del març
que és quan tot floria,
i ens fèiem petons al mig la Gran Via,
jo em quedo l’estiu que ens ha tret la vida.
Per quan ho pensis i tot faci mal
tinc un vers que neteja ferides,
que tant de bo ens veiem d’aquí un temps
per cridar lo bonic d’aquells dies.
I en el moment en què em tornis al cap,
i el record em rebenti la vida,
sols pensaré que l’amor era cert
i els teus ulls d’avellana de vidre.
Queda’t la brisa i el mar,
que tant entenies,
i aquesta passió
per fer-me-la viure.
Jo em quedo les flors
el vi i els somriures.
Queda’t el cel del Pallars
que brilla i que mira,
i quan un corall ens canviava la vida.
Jo em quedo els acords davant la família.
Per quan ho pensis i tot faci mal
tinc un vers que neteja ferides,
que tant de bo ens veiem d’aquí un temps
per cridar lo bonic d’aquells dies.
I en el moment en què em tornis al cap,
i el record em rebenti la vida,
sols pensaré que l’amor era cert
i els teus ulls d’avellana de vidre.
(Són totes teves les meves cançons.)
