A la selva una vegada
va acabar-se la banana.
I aquí hi ha el mico cabró
presidint-los la reunió
i promet…
Què promet?
Fer un augment del cacauet.
Els mandrils del faraó
mengen cacauets. L’artrosi
que pateixen és per ‘xò.
Els experts en diagnosi
de la cort parlen del tro
d’articulacions.
I en fan un simposi.
Sols posar-se el salacof
ja podia desbrossar-se
camins plens de sotabosc
sense moure’s de casa.
El barret li feia tot
i se saltava les rèmores
amb tot d’idees com polls.
Tenia el cap ple de llèmenes,
de semences de moresc,
que amb el bullor de rauxetes
li saltaven com crispetes.
I aquell bullir era tan fresc…
Vas a vas, sabràs on vas?
Cauràs i… plas! Bufetada!
Què m’estima l’estimada?
Què m’indigna el meu parnàs?
Què voldria saber el pas
què he de fer? Què faig marrada?
Qui m’ensenya com s’hi bada?
Qui em perdona en cada ocàs?
Què m’injecta bajanada?
Què m’integra? Què m’enfada?
Què m’agrada? Què sabràs?
Si escrivint-li la tornada
a la teva pròpia fada
fas
sonets amb un plis- plas!
Tanta rima i tant desastre!
Tenen res a veure?
Crido
pels descampats amb eco,
maldient de les quimbambes
quan sóc just sota les llandes
i m’atropello.
Costa dir, i encara més
costa parlar sempre amb rima.
Però el meu medi em vol medint-me!
M’he d’esbaldir de ser peix?
