I torno a preguntar a l’escuma del nou dia
si sap quina és la bombolla
que s’enfila com si res cels a través,
“qué desfachatez,
quin rostre que tens, per Déu, pardiez,
voler volar tant temps”.
Faig el llançament d’una pedra amb tira-xines
cap al circ de les quimeres,
desafina el piano-còctel per diners,
qué desfachatez,
l’olor de nenúfar no se sent,
si fa pudor de fems.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic,
que no en traurem pas l’aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot,
i tot plegat serà tan ignot,
que no entendrem ni l’ou com balla.
Els quatre elements: aigua, gas, llum i telèfon,
la banal cosmogonia,
em menjo un pèsol i al cap em cau un test,
qué desfachatez,
ens passen factures com el temps,
tal dia farà un mes.
No hi ha res a ser sense mula a l’establia,
sense ciri a la masmorra,
com a mínim, cendra per deixar al cendrer,
el temps és guerrer,
reposa a la torre, ell va i ve,
no para ni que el matin, au vés.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic,
que no en traurem pas l’aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot,
i tot plegat serà tan ignot,
que no entendrem ni l’ou com balla.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà tan bonic,
que ens portarem bé la contrària.
