Ara que m’he alliberat
de tots els monstres dintre del meu cap
i torno a començar,
ara que he canviat.
S’ha dissipat la por
que em flagel·lava en totes les cançons.
No hi ha rastre de tu
ara per fi soc jo.
I veig com surt el sol,
i dintre del meu cos,
intuïsc constel·lacions en lloc de colps.
I per què mirar enrere
si la plutja cau de dalt?
Ofeguem totes les penes en un ball.
I per què mirar al terra?
Si els meus peus van caminant
al compàs d’un tres per quatre,
i endavant.
Ara que aquí tot és nou
i les meues ales han alçat el vol,
vull anar-me’n ben lluny
per cercar l’horitzó.
El temps ha posat tot al lloc
i les ferides son un bell record.
En la pell un tresor.
Pedres en la foscor.
I veig com surt el sol,
i dintre del meu cos,
un incendi inundant tots els racons,
I tots aquells records
els guardo ben a prop,
fent memòria de qui soc després de tot.
I per què mirar enrere
si la plutja cau de dalt?
Ofeguem totes les penes en un ball.
I per què mirar al terra?
Si els meus peus van caminant
al compàs d’un tres per quatre,
i endavant.
Al comàs d’un tres per quatre,
i endavant
