Podria dir que em trobo bé,
però diré que tot em fa mal.
Sempre que he pogut triar
me’n vaig cap al cantó més marginal.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Ballarins a una pista de fusta
on els músics són tots sords,
I llegeixen partitures
capgirades al faristols.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
L’humor semblava un refugi,
(si més no) al començament.
Però la ironia es va anar tornant
en un cinisme delinqüent.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Vaig llegir “El vigilant al camp de sègol”,
vaig llegir tot Boris Vian.
Ara només escolto tertúlies i em rovolco
com un porc a la merda amb fang.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
Tot es tan tan fals, tan tan fals,
tot és fals, tot és tan fals.
