Tot crema

Tot crema i plou cendra
La combustió de l’esperit
Som fills de titans que mai creguérem ser-ho
L’estirp d’un ocàs, l’estirp de ponent
Tot crema i plou cendra
La combustió de l’esperit
Que cresqué menjant pedres, pols i un anhel
Qui demostrar que es pot arribar a l’abisme
Per llençar-hi una almoina
I vèncer el destí
A voluntat cremem les naus assequem els mars
Per demostrar que som titans
Sí, som aquells qui caminem per l’obaga
Sota la cendra de tot allò que ens pertanyia
Entre les brases ens movem com rèptils
sobre la pedra plana d’un riu
Es la rancúnia que ens fa viure
No queda res, del jardiner
Pots creure que l’escènica es perd en un roser
Però només per esdevenir espina