Sé que vius en la foscor,
lluna blanca del meu cor.
Però no és el meu cas.
Jo sempre tinc por
quan es fa de nit.
Blava estrella de la sort,
que amb la lluna fas non-non,
tu també ets feliç
quan es fa de nit
i ens vetlleu la son.
Quan la fosca ho omple tot
corro a encendre un llum.
I ja ho veig, que espatllo el joc
i la màgia.
Cuques, martes i mussols…
i altres que habiteu la nit,
no us podré seguir
pels vostres camins
quan es pon el sol.
I és que quan es fa de nit
la por ve a viure amb mi.
No em deixa sortir
amb els meus amics,
i això em fa patir.
Quan la fosca ho omple tot
corro a encendre un llum.
I ja ho veig, que espatllo el joc
i la màgia.
Quan podré viure la nit?
