Des de la teulada el cel és immens.
El so de les converses ja no és tan dens.
I aquells grans moviments,
de sobte s’han quedat petits, no ho veus?
S’han oblidat muralles, som transparents.
Deixem de ser ostatges de records prudents,
que no ens deixaven ser valents,
i ara s’han quedat petits, no ho veus?
Són tants els que miren davant i no veuen qui hi ha al costat.
Només cal pujar, donar un cop d’ull des de la teulada.
El temps de sobte es para, són indiferents,
les arrels que ens acompanyen en camins deserts.
S’han retrobat i sé,
que ens hem fet grans units, no ho veus?
Són tants els que miren davant i no veuen qui hi ha al costat.
Només cal pujar, donar un cop d’ull des de la teulada.
I sé que no podrà ser,
sé que és culpa del moment,
però seguirem buscant aquest espai
on deixar que tot s’aturi per veure’ns més reals
Són tants els que miren davant i no veuen qui hi ha al costat.
Només cal pujar, donar un cop d’ull des de la teulada, i veure la veritat.
