No podem sembrar tabac!
S’és acabat sa xiripa,
he d’arraconar sa pipa
i viure com un vitrac;
açò és llei de qualque mac,
de qualque mal fumador,
perquè es tabac de Maó
és aromàtic i fi,
i per noltros podem dir
que no se’n cull de millor.
Adiós pipa sandunguera
i gustós tabac de pota!
Ja no me veurà s’al·lota
fumant anar-li darrere;
més sèrio que una somera
i sense sebre què fer,
mil vegades pensaré
en lo que l’avi me deia:
-Bernat si ets homo d’ideia
estudia es temps que ve.
Adiós pipa que sa falta
que jo trob que me faràs
serà més que si em llevàs
d’un pessic un tros de galta;
si sa malícia m’exalta,
fumadors, no ho estranyeu,
que no sé donar-me preu
ni raó de lo que passa,
o tenc cap de carabassa
o anam pitjor que l’any deu.
Adiós pipa companyera
de treballs i de fatigues,
tu veies brotar espigues,
tu me veies omplir s’era.
Ditxós temps! Quan vespre era,
entre nivolats de fum,
i seguint s’antic costum
amb guiterres mal trempades,
fèiem ses bones glosades
amb molta sal i poc llum.
Que se privi d’estampar,
com és cosa que no entenc,
i mai de savi pretenc,
poca falta me farà;
però privar de sembrar
és privar-nos de collir.
Sa terra ha de produir
siguin faves sigui blat,
i havent-hi tant per sembrat,
es fumador ha de patir?
Adiós pipa; ses vetlades
més dolces amb tu he passat;
seria en deixar-te ingrat
si no alabàs ses pipades;
i qui sap quantes vegades
amb tu, pipa, pensaré;
i quan no sabré què fer
sospiraré sa pipeta…
Adiós pipa, adiós bosseta,
adiós tabac i paper.
