Bufa el vent i surt un monstre
i ben mirat sóc jo qui plora
assaborint l’amarg retorn
de tots els esperits del temple
I a poc a poc se’n va la dona
que un dia ens va donar un camí
però no hem sabut mai com fer-ho
i ella ha marxat per sempre
La lluna al cel està sagnant, ferida
i un home executat de matinada
i un bou famèlic llaura un camp de sègol
i a poc a poc se’n va la dona
I ara som els cavallers
aquells homes valents i forts
i suportem el pas del temps
d’una vida a camp obert
I el desitg de prendre part en l’univers
barrejat amb el plaer de viure amb tu
i un vaixell de pesca ens portarà
navegant fins a un port on començar de nou
