Els fills de l’avarícia
que ens heu anat sembrant
us cridem des de l’ombra
de la vostra capital.
Començaran les hòsties,
no sabreu d’on us vindran,
sabreu com és la vida
que ens havíeu preparat.
Escriure una altra història:
deixar de contemplar
com els nostres drets moren
a les vostres mans.
No canviaran les coses
si no canvies tu,
estima la utopia igual
que el barri on has nascut.
Seguim aquí on vam néixer,
seguim aquí aguantant,
per la supervivència,
la fera ha despertat.
Potser un dia vau creure
que estàvem enterrats
però les llavors més fortes
sempre creixen entre el fang.
Serem l’únic antídot
que el món ens ha ensenyat:
avall els privilegis,
ben avall l’autoritat.
Ens lliguen de mans,
preses de la por.
Som llum que il·lumina
quan es faci fosc.
Aquelles que curen allò que fa mal,
què fem amb les cendres quan tot s’ha cremat?
Al vent, la cara sempre al vent,
de la mà ens agafem.
Sembla que ens ofeguem
però l’amor ens fa valents.
Poc a poc, pas a pas,
avançant, avançant.
Tornem cap al que volem,
a la por sempre hi serem,
ens agermanem.
Què fem amb les cendres
quan no quedi res?
Seguim aquí on vam néixer…
Potser un dia vau creure…
