D’ací estant, vora muntanya,
sots l’ombratge del riurau,
admire el sol com s’aixeca
sobre el blau del mar llunyà.
Fa via el sol com milotxa
de vora meu en dolç arc,
que vull creure’m punt concèntric
de tot l’Univers creat…
Serà el calor del migdia
que el cervell m’ha trastornat?
o serà tan sols deliri
d’escabussar-me en el blau
d’eixe mar que en llunyania
brinda’m carícies i encants?
D’ací estant vora muntanya
sots l’ombratge del riurau,
jo esguarde el sol que ja dobla
aquest migjorn estival
mentre, prenent-me cos i ànima,
mig despert em fa somniar
carícies de mar llunyana
sots el mantell del cel clar.
D’ací estant, vora muntanya,
sots l’ombratge del riurau.
