Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant aigües avall,
assegut en una barca
sense rems ni governall.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Mentre s’esmuny el paisatge,
mentre se’n van els segons,
visc embriac d’un beuratge
que multiplica horitzons.
I, apedaçant encanteris
amb fil de boira d’estanys,
cerco les claus dels misteris
en un país sense panys.
Sota el signe de la Parca,
alço el puny cap al no-res
i no accepto cap jerarca
perquè cap pot fer-me el pes.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Sóc sacerdot proletari
d’un culte pobre en fidels,
sastre furtiu i gregari
de mots en flor sense arrels.
Vaig repartint als agnòstics
fibres d’un Fabra enfebrat
i, contra tots els pronòstics,
volen tornar a omplir-se el pap.
Sota el signe de la Parca,
jugo a viure en tant que visc,
car la vida no remarca
que empassar-se-la és un risc.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Amb harmonies sobtades,
he atrapat i empresonat
les papallones daurades
del somni i la llibertat.
Pinto amb carbons lluminosos
aspres escorces de nit
i, reparant estels fosos,
vaig apamant l’infinit.
Sota el signe de la Parca,
cor endins vaig ordenant
el vell caos que ara emmarca
un viatge delirant.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Si un bosc de veus socarrades
colga la cendra al meu pas,
fent reflorir les tonades
que adormen llunes al ras,
què hi fa, si el meu calendari
perd cada dia un cabell?
Què hi fa, si aquest gran falsari
vol immolar-me a mi amb ell?
Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant cap a Ponent,
tot deixant la meva marca
a les pàgines del vent.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
