El moviment de la soledat es infinitodireccional, però si ningú m’impulsa
em quedaré aquí quieta per sempre.
Sóc tan lliure,
tinc tantes opcions que no se cap a on tirar…
A vegades necessitem un impuls.
El banc m’espera en la nit romàntica,
una linea unida per dos extrems ens manté tensos però units, compartint les nostres il.lusions, les penes i també l’amor i el plaer.
Preludi del Triangle.
Desdoblant l’esser humà
atravessant el dessig i l’autoengany
ens trobem a la reproducció que sustenta aquest sistema; i passem de 2 a 3.
Arribats en aquest punt, valga la redundància, passaré per la fase en que només hi hagi dues arestes,
i de la inestibilitat d’una teulada passarem al triangle.
Ara, si una aresta queda massa tensionada,
les altres dues faran que s’alliberi l’energía
per l’effecte de contacte.
I seguirem pensant si volem
en tans punts com persones que hi volguem afegir, passant pel cuadrat que engloba aquesta plaça; fins a 150.
