Quan surt l’alba
que fa invisible la nit,
la llum tot guaita
i ja res és protegit.
La poesia
que s’escola dins del llit,
el Sol l’escalfa
sota llençols infinits.
Un nou dia que comença
que hem fa renéixer el delit.
A dins de la boira
s’hi ha amagat el teu despit.
Encara em queda memòria
per recordar algun oblit.
A sota la pluja
tot queda descolorit.
Vaig sentint la melodia
d’un cant fet a mitja veu
n’és melancolia
gèlida ai! com la neu.
Vaig sentir un cant que sortia
amb un fil de veu molt lleu,
Amb gran xamosia
aquell n’era un cant d’adéu.
