Em miro aquest moment, que és el primer
moment que obre el carrer i que l’amnistia,
el dia quan encara no és dia
i el carrer quan pareix que no és carrer,
quan l’incident humà calla al carrer
i el xivarri civil no esquitxa el dia,
quan contra el crim dels brams hi ha l’amnistia
que el teuladí promou al cant primer…
Audito així el silent bleix del carrer,
les belleses tendrals,
des del racó darrer fins al primer,
les belleses tendrals:
la rosada als capós són l’amnistia
d’una saliva audaç que, en el carrer,
vessen amants que no es besen de dia.
