No somiaves gaire bé,
no te n’anaves gaire lluny
quan de cop un raig de llum,
com si Déu fos de veritat,
se’t va endur cinc cels enllà
lluny de tot i lluny de tu,
del futur i del destí.
I seus sobre els núvols mentre cauen meteorits,
has omplert de babes el coixí.
Sempre que somies ve l’alarma i fa ring-ring,
i tornes a tu, t’hi haguessis quedat…
Tens els ulls oberts, ja són les deu,
t’asseus al llit, sents fred als peus.
Fas tard al món que coneixeu.
Sents l’olor de pa recent torrat,
tots els ocells que hi ha al terrat,
somriuen i piquen de mans.
Et xuclaven les tenebres,
era incòmode el coixí,
el giraves volta i volta, intentant desfer el neguit.
I t’enfonses trenta metres sota el terra del teu món,
fa calor i tot és negre, no t’avisen mai les pors.
Busques orenetes i el que et trobes són voltors,
ara les has vist de tots colors.
No ha sonat l’alarma però et despertes fent un bot,
i tornes a tu, i ja surt el Sol.
Tens els ulls oberts ja són les deu,
t’asseus al llit, sents fred als peus.
Fas tard al món que coneixeu.
Sents l’olor de pa recent torrat,
tots els ocells que hi ha al terrat,
somriuen i piquen de mans.
