Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
de fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
o en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure’m tot. O del diable engany.
