Un divendres que es lleva i sembla que el fred de novembre no és capritxós:
ja queda molt poc
I arribes de tarda i el cel és metàfora d’aquests dies que ens esperen als dos,
foscos o no.
I t’omplo de pètals un llit que es tacava de les llàgrimes i dels malsons
quan la fi ho era tot .
I la dutxa que raja i somric pensant que plou dins del meu pis,
però és sobre el teu cos
Sol de matí. BCN. Tu i jo.
Sol de matí. BCN. I el teu cabell d’or
Sol a la nit em pregunto què ens espera
ara que no dorms al meu llit i els dubtes són tot el que duus al sarró
I m’assec i contemplo la roba que deixes com un rastre que em duu de dret al teu cos,
de dret al centre d’aquest brot de vida que és el teu nom.
I al Putxet ara veus la ciutat com s’estén als teus peus
i l’amor no és un miratge, és un missatge del meu cor pel teu cor.
Sol de matí (…)
I ara ja has marxat i rere la porta he trobat un mitjó.
I el dilema m’omple de cop: el llenço o no?
Que puc fer-hi si dius que no tornaràs;
que puc fer-hi si no tornaràs.
Que puc fer-hi si no tornaràs i no crec en l’amor que em brindes a brots.
No tornaràs i no crec en l’amor que em brindes a brots
m’estimes o no?
