Tinc uns pensaments maldestres
que arraconen tot el bo que som;
no em facis cas, majoritàriament no hi són.
Soc tota llum, soc tot un sol, ja ho saps,
et ve per tots cantons.
Duc tant amor a dins que no s’aguanta sol.
Llavors llavors floreixen, s’encomana tot el bé que duus
i no tinc por i som el millor que ens hem perdut.
Però ara ens tenim aquí i és com si no hi hagués res més al món.
Només els ulls, petons i dits
que fan l’amor.
Tinc un món tan gran a dins que no em cap a fora
i l’escupo amb cançons fregant de mans i plors d’alegria.
Tonteries que m’arriben soles, que no entén casi dingú
que entrellacen l’entramat de la meva història
per arribar al punt exacte on soc ara on et trobo a tu
i just en la diana dotar-lo de sentit,
ficant-lo dins d’un quadre inèdit i preciós de verd i groc.
Entre dos tons,
entre dos mons
que fan l’amor.
Soc una capseta petitona que es feliç amb poca cosa
i de tan ràpid que s’omple al principi em fan nosa.
Però em coneixes, no faig lleig a res,
és més, m’agrada créixer
i si em dones temps de sobres al final li obro les portes.
He trobat el lloc perfecte per aprendre a tornar-me millor.
Siguem oberts: accepta’m tu, t’accepto jo.
I per si de cas es repeteix ja ho deixo a dins d’una cançó,
que és com parlo millor,
i veure’m en essència tant si estem lluny com a prop.
Soc més brillant que fosc.
L’empenta d’una flor.
El mal d’un és bé pels dos.
I això ens fa més grans.
I això ens fa més forts.
I això ens fa l’amor.
