Tinc al més profund del cor una història antiga,
el record d’una noieta que vaig estimar.
El temps, amb la falç, fa que al final tot faci figa,
p’rò el meu amor és ben viu, res no l’esborrarà.
Vaig perdre la tramuntana en trobar la Roser
reina vestida de llana, deessa del carrer.
Si les margarides aprenguessin a ballar
és a la Roser que totes farien pensar.
Li vaig dir: “La santa Verge és el teu retrat”.
Que Déu vulgui perdonar-me, però era v’ritat.
I si no em vol perdonar, no em fa cap neguit:
jo ja tinc l’ànima en pena, sóc un malparit!
La menuda anava a missa, a resar i resar,
i tant bellugava els llavis que els vaig voler tastar.
Ella em va dir molt seriosa: “Què estàs fent aquí?”,
però va deixar-me fer: les noies són així.
Vaig jurar-li per la Verge un amor d’anyell.
Que Déu vulgui perdonar-me: cadascú per ell!
I si no em vol perdonar, no em fa cap neguit:
jo ja tinc l’ànima en pena, sóc un malparit!
Era una noia com cal: va estalviar-se els crits
quan li vaig buscar a la brusa el dos fruits prohibits.
Sí que em va dir molt seriosa: “Què estàs fent aquí?”,
però va deixar-me fer: les noies són així.
Li vaig esquinçar la roba, p’rò no ho vaig fer exprés.
Que Déu vulgui perdonar-me: no podia més!.
I si no em vol perdonar, no em fa cap neguit:
jo ja tinc l’ànima en pena, sóc un malparit!
Vaig perdre la tramuntana en perdre la Roser:
la van fer casar per força amb un trist botiguer.
Ja deu tenir alguns marrecs, que de dia i nit
ploren com vedells fent torns per xarrupar del pit.
P’rò abans que ells, la seva mare jo l’havia mamat.
Que Déu vulgui perdonar-me, estava enamorat.
I si no em vol perdonar, no em fa cap neguit:
jo ja tinc l’ànima en pena, sóc un malparit!
