Solia vestir-me de blanc
com un sant, fins que vas tocar-me
i és que tu em deixes marca
però amb ells tu et fas el bo.
Penses que no veig com tu em mires
quan poso un peu a la pista
però a ells els dius que tu no en saps pas d’estimar.

I és que em vaciles, tu a mi em subestimes,
veig com et confies, busques però no arrisques
i és que enganxes, et veig tan perfecte
però ets de pell dolenta,
em deus veure feble
però més dolent soc jo.

Vaig perdre tot el que m’importava
quan tu jugaves a bandes
deies que no l’estimaves
què n’és d’això?
Però ara ets tu qui per mi matava
quan veus que ja no em fa falta
sentir-te a prop pronunciant-me
invents d’amor.

I és que em vaciles, tu a mi em subestimes,
veig com et confies, busques però no arrisques
i és que enganxes, et veig tan perfecte
però ets de pell dolenta
em deus veure feble
però més dolent soc jo.

Tinc por de sentir.
Em vas fer oblidar què era estimar
però ja m’he adonat
que del que en deies amor se li diu per pertorbat.

I és que em vaciles, tu a mi em subestimes,
veig com et confies, busques però no arrisques
i és que enganxes, et veig tan perfecte
però ets de pell dolenta
em deus veure feble
però més dolent soc jo.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /