La mar al lluny ja dorm
i l’aigua al port té son
però el cel no té pas sort
avui al cel hi ha mort.
Amb sis boques de plor
i amb sis vestits de dol
l’Óssa Major duu el mort
s’ha mort l’estel del pol.
Un globus gros vermell i groc
a estrelles velles ven consol
la pruna duu una rosa al cor;
ha fet l’amor amb un bruixot.
Ara cap llum ja no és encès
sols lluny, del far, ve un lleu reflex
la nit és negra com un res
la calma et manté el cor suspès.
El vent del vespre s’ha aturat
i els ulls del cel s’han apagat
fent callar els crits del campanar
només se sent respirar el mar.
Ara és quan malparleu de mi
quan els fantasmes van de nit
per vora el mar fent por de crits
als esperits ebris de vi.
Ara és quan les consciències brutes
són perseguides per les bruixes
corrent amb la cua entre cuixes
entre uns grans dits que les acusen.
Ara és quan quinze ombres de frares
van enfollides per les platges
fugint dels monstres i fantasmes
que se’ls pengen a les sotanes.
I és quan s’escapen els pingüins
deixant convents on mans i dits
busquen la carn, cerquen els pits
i es mouen com mals esperits.
També és quan els avars de lucre
s’inquieten i es trabuquen
perquè deu milions d’ulls escruten
fent insegures les fortunes.
I és quan al mar els mariners
perden el nord, van de través
perden l’amor, port i diners.
És quan el món roda al revés.
La nit s’ha eixugat les llàgrimes
i el seu gat negre ha tancat els ulls.
