S’ha de parlar per mes dir,
no per marejar perdiu.
I així després quan sortiu,
escolta’l mut perquè si.
Al sord dir-li la veritat.
Al manxot, un fort abraç.
Amb el coix, córrer capaç.
I al mort, fes-li un bon forat.
Pel tartamut, un discurs.
Pel boig, un govern o dos.
Morrejar amb amor un ós.
I a la dona, tots els furs.
Volar amb l’àliga fidel.
Estimar a la serp com un fill.
I entendre que és clar i senzill,
pujar amunt com un estel.
Fer-se íntim amic del temps,
agraint-li cada minut.
Passar content per l’embut,
i generós prestar els rems.
De la nit buscar la llum,
amb el sol entendre’s bé.
I compondre el “ser o no ser”,
quan el foc es torna fum.
La mà, per acariciar.
Els ulls, per no ser estranger.
El sexe i, és clar, també…
els peus per marxar i tornar.
Més vells que el cagar ajupit,
són aquests consells per tu.
I si sóc inoportú,
pren-te’ls com un acudit.
I si la por, com llençol
fred i humit, et cau damunt,
i et sents totalment difunt,
millor que deixis l’alcohol…
De vos Fages de Climent,
he xuclat el tarannà,
i enviaré a fer la mà,
si mai algú em diu “valent! “
I acabaré amb la perdiu,
perquè per vèncer el seu mareig,
que oblidi el repapieig
i s’ocupi del seu niu.
Però recorda…:
que a l’enemic venceràs,
quan no li fotis cas.
