Entre les llums de la nit s’escapa
la fortor d’un desig buit d’esperança,
lluito contra aquest boig que m’acompanya
i em senyala amb el dit sense recança.
Surt del camí, salta la tanca
se molt be el que hi ha a l’altre banda.
La foscor d’aquest bosc no em fa basarda,
no jugaré a un joc a on mai s’hi guanya.
Tan se val que marxes,
que marxes cremant la casa.
Aquest foc sempre està,
sempre està clamant venjança.
Passo el temps mirant la barca
que em durà a l’altre estança.
Em llenço al mar buscant la calma,
mai es tard pel llarg viatge,
trepitjant ben lluny del marge
faig camí sense equipatge.
Tan se val que marxés,
que marxés cremant la casa.
Aquest foc sempre està,
sempre està clamant venjança.
