Fugíem cap al nord
enfollits per un amor d’estiu.
París sempre és la llum i el Sena,
i els ponts per abastar-los amb la mà.
I l’impacte vertical d’una torre severa
com la mort o el dubte de si déu existeix.
Arribats a la cambra, ens vam dutxar junts,
qui sap si esperant la gràcia del baptisme.
Vam obrir la finestra amb ulls verges
i vam olorar la vida que pujava del carrer.
Ara, inundat de records, penso
que de vegades som esclaus del tòpic
perquè la felicitat és una amiga
a qui no véiem des de fa tant de temps.
Potser sñi que París és un hotel
on la gent va a morir d’amor
i una pluja persistent
que ens deixa xop el cor.
com fotografies irrepetibles,
com imatges esborrades pel parabrisa,
els dies de l’ahir ja no tornaran.
Però sempre ens quedarà París.
