Sempre endavant

Són les paraules que mai he oblidat,
són les mentides que m’han enlluernat.
L’aire s’emporta les restes
de promeses que encara es desfan amb els anys.

Són les imatges que s’han esborrat,
són les aliances que es van desfermant.
Persones que discuteixen, discussions que s’esvaeixen
a una terra que cultiva amors i desenganys.

Tenc por d’adormir-me i tornar-me a oblidar
de qui són els altres i de qui hi ha en el mirall.
Quan no sé començar el dia, em desperta l’optimisme:
és la veu que em ressona dient sempre «endavant».

Són les persones que més he estimat,
les que més m’han ferit i millor m’han curat.
Com més estimes, més plores.
Hi ha amors que se t’escapen quan ja és massa tard.

És el desig de seguir celebrant
els meus defectes i els dels meus veïnats.
Mentre la vida ens aguanti
seguirem engronsant-nos entre el bé i el mal.

Tenc por d’adormir-me i tornar-me a oblidar
de qui són els altres i de qui hi ha en el mirall.
Quan no sé començar el dia, em desperta l’optimisme:
és la veu que em ressona dient sempre «endavant».