Si un dia d’aquí a algun temps
amb els tombs que dona la vida,
et venen a la memòria
els dies viscuts que tenim a mitges,
has de saber que, com aquell qui bada,
jo he anat deixant per les cantonades
penyores del nostre amor
perquè en puguis trobar el rastre.
Per temps que passi,
per lluny que anem,
aquí sempre serem els qui som ara.
Podrem tornar a abraçar-nos
amb un vol del pensament
sota l’ombra perfumada dels rosers.
He deixat petons
penjats en els arbres,
a les flors carícies
i al vent abraçades.
He deixat el meu cor
on el puguis trobar
per si un dia tornes
a Selva de Mar.
Aquí queda el so de les petjades
que hem deixat pels carrers,
el so de la teva rialla
i el record del tacte de la teva pell.
Aquí es queda part de nosaltres
esperant la nostra tornada,
com queda la brasa viva
per sota la cendra blanca.
Per temps que passi,
per lluny que anem…
