De tots els mons
possibles i impossibles,
de tots els llocs
haguts i per haver,
hem ‘nat a caure
com dues aus ferides
al centre del silenci
d’aquesta nit d’hivern.
I ara què fem
tu i jo sense conèixe’ns?
Podríem fer veure,
només per distreure’ns,
que ara ens retrobem,
que som vells amants
que un dia es van perdre,
només juguem.
Seda negra,
seda blava,
en un cel immens
sembrat d’estels de plata.
Avui no tenim nom,
som dos nàufrags oblidats,
no ens queda més certesa
que aquest precís instant.,
Seda negra,
seda blava.
Res no dubtis,
res no creguis, tot és màgia.
Gaudim de l’espectacle,
deixem-nos emportar,
no ens fem preguntes,
ningú les respondrà.
