Taciturn i ple de tristesa,
governa el temps tot badallant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.
Té un nom, Saturn, ple de bellesa,
però és un déu força inquietant.
Tot fent camí, parpelles closes,
per treure’s la buidor del cap,
s’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.
S’engresca tot marcint les roses:
el Temps mata el temps tal com sap.
Aquest octubre ets tu, estimada,
qui ha pagat els seus plats trencats:
un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.
Un lleu polsim de sal fa estada
als teus cabells, i els ha argentats.
A la tardor hi ha flors divines
-més d’un poeta ho ha afirmat-,
i, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és veritat.
I, quan et miro, ja endevines
pel meu esguard que és ben veritat.
Vine de nou, alè de vida:
baixem plegats fins al jardí
a desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.
A desfullar la margarida
de l’estiuet de Sant Martí.
Tinc de tu la memòria plena
i, si Saturn la vol buidar,
crec que el seu rellotge d’arena
de tant girar es marejarà.
I, pel que fa a aquella nena,
per mi pot vestir-se i marxar.
