Em desperto a l’entrar el sol pel finestró
tot notant com una estranya sensació;
dintre el llit passa un fet excepcional,
hi ha quelcom que em tiba més del que és normal
davant meu s’alça el llençol de forma estranya
gairebé sembla una tenda de campanya.
Em destapo i allà a sota l’edredon
veig l’octava meravella d’aquest món;
tan insòlita és la seva magnitud
que d’entrada ni me l’he reconegut,
doncs veient la majestat amb què s’eleva
juraria que no es tracta de la meva.
Aixecant-se cap al cel en un esclat
i aguantant la vertical dreta i altiva
desafia la llei de la gravetat
més tibada que una antena col·lectiva
Ai Maria, ara fora l’ocasió
que en traguéssim
un profit de la inflació.
Perquè em cregui la Maria quan l’hi expliqui
potser que em faci un retrat i l’hidediqui.
Me’l faré amb l’objectiu de l’ull de peix
i al mirar-la exclamarà “Vegeu com creix!”.
Quan em llevo a preparar-me la instamàtic
d’improvís es produeix un fet dramàtic
doncs així que poso el peu sobre el rajol
la traïdora arronsa el cap com un cargol.
Qui l’ha vist i qui la veu, vaga il·lusió!
reduïda a la mínima expressió.
I pensar que fa un moment feia patxoca
i ara jeu covant els ous com una lloca.
I contemplo aquest fracàs filosofant
que en assumptes de política i braguetes,
tocant tant de peus a terra sol passar
que se’n vagi tot l’invent a fer punyetes.
Que ja ho deia el gran savi Salomon:
“I que curta que és la glòria d’aquest món!”.
