Dia deu de juliol
hi va haver tal torrentada
que se’n va dur la murada
i va fer un torrent nou.
Érem a punt de migdia,
plovia moral moral;
però el cel ja prometia
una aiguada general.
En Pieres mou tramuntana,
mou tramuntana i mestral;
treu orella en Peretjal
que promet saó acordada.
En Jordà damunt Cabrera
i el puig de Randa amb capell;
serà molt ditxós aquell
que estigui a cobri avui vespre.
Just llavors se tapa el sol,
trons i aigua, ben espès.
Molts deien – No serà res,
el cel és un sòtil fort.
El cel és un sòtil fort,
no tinguis por, no caurà-.
Llavò un ram d’aigua arribà
que vestí dones de dol.
Primer aigua de bombolla i
semblaven núvols borrers!
Llavors trons i llamps de bolla
que de cases fan clapers.
I les berbes eren poques,
tan poques que no n’hi havia;
perquè plovia i plovia
fins a reblanir les roques.
Tant clova com comellar
de torrentada servien.
Quan la torrentada entrà
no va dir Ave Maria.
I no hi va haver cap vivent
ni casa que no patís
i així els rics pogueren treure
tots els llogaters antics.
