Es vapor ja és fora port
i a Cuba criden a guerra.
Va plorant son desconhort
na Joana des d’en terra.
S’enimorat ha partit
i l’ha deixada donzella
quan ja tenia es vestit:
és més polit que una estrella.
“Però es vestit guardaré
per si tornés qualque dia.
Cada dia servaré
es meu vestit de nuvia.”
Lentament passen els anys
cada cop té més enyor,
el cor se li va omplint d’anys,
els seus ulls criden tristor.
I un tir li ha romput sa vida,
ell l’ha mort, l’ha malferit:
“Adéu, Joana -ell crida-,
no podré ser es teu marit”.
S’esquena ja té ajupida,
na Joana va envellint,
ella n’era tan garrida,
greu mal d’amor va patir.
Cap a la mort va partint,
se l’enduen es migdia,
dins sa caixa es va podrint,
duu es seu vestit de nuvia.
Es vapor ja és fora port,
i a Espanya criden a guerra.
Va plorant son desconhort
na Joana des d’en terra.
A Espanya criden a guerra,
va plorant son desconhort.
I es vapor ja és fora port,
i a Espanya criden a guerra,
va plorant son desconhort
na Joana des d’en terra.
