En Ribes era un llenyater
d’es quartó de Santa Eulari,
bon al·lot i molt feiner,
pero sempre flastomava.
En es cimerol d’un puig,
un dia llenya tallava,
a un pi de soca molt dura,
sa destral no li entrava.
“Ni el Diable de l’Infern
seria bo a tumbar-lho”,
flastomava es llenyatè
sense deixà de picar-lho.
Es va seure a descansà,
i be que ho necessitava,
d’un serró va treure figues,
i pa per fer una menjada…
“Bé podriau oferir-ne
a n’es que teniu devant,
que si a vos no ho’s falta gana,
jo també se lo que es fam”.
Així va parlar un home,
ben alt, prim i molt extrany,
que com ha surtit d’en terra
allí l’estaven mirant,
de pell de can vestit portava
i un barret de plomes de gall,
que calçava unes sabatotes
i a sa esquena duia un rall…
Ven que en Ribes no piulava
se segué as seu costat
i devant d’ell trebocava
lu que duia dins es sac…
Esgarrifosses culebres,
cames i boques de crancs,
dragons, calapets i aranyes,
tot això (a)nava menjant.
“Trobau que ni el dianxe
podria tumba aquet pi”,
a n’en Ribes li va dí,
en acabà sa dinada.
“Tallaré es pi i unes savines
que se que necessitau,
i vos m’ha dau es rosari
que penjat p’es coll portau”.
I agafa sa destral d’en terra
i amb un desfet de trons i llamps,
l’emprengué a destralades
amb aquell pi tan gran…
En tres colps ja el té en terra,
ses savines pes cauran,
tot queda fet estelles,
en Ribes tot tremolant…
“Porta es rosari ves viu!,
porta’l dins un mocadó(r)!”;
Cridava fort el Diable,
fent fum i molta pudó…
El posa dalt d’una roca,
el tapa amb un mocadó(r);
“Veniu, veniu a buscar-lho”.
Li deia en Ribes mort de po(r).
El Diable va fe un bot
i pigà una ganotada,
però en Ribes molt més viu
es mocadó(r) ja retirava,
el Diable es va posà
amb sa mà dalt de rosari
i pigà un esclafit
seguit d’una flamarada.
El Diable es va esfumà,
en Ribes va estrenya a fugí,
en arribà a ca seua,
a tothom els hi va dí…
“Avui he vist al diable,
amb ell em volia portà,
gràcies a n’aquet rosari,
s’acabat es flastomà”.
