És meu, només, el lloc on t’acomiado
—el lloc on crido, el lloc on sagno.
I ara estic de genolls damunt les pedres
i no trobo cap clot on fer-hi cabre Déu.
No l’he deixat entrar.
Em mira d’un tros lluny,
amb el seu Únic Ull,
No l’he deixat entrar.
«T’odio, amor meu»,
li dic, sense mirar-lo.
O t’ho dic. O us ho dic. Ja no ho sé.
Què importa, ara. Estic sol igualment,
en aquest pedregar on t’acomiado.
I Déu en algun lloc,
Just quan no mires
