No havia estat tan trist
mai tant com ara.
Se m’ha quedat l’alè engabiat al pit.
Mai no havia estat tan buida
aquesta casa;
tan sec i abandonat el meu jardí.
L’absència és una llosa
molt pesada
que et doblega l’esquena i l’esperit;
i estic tant trist que ni tan sols
nostàlgia puc sentir.
Mai no havia estat tan fred
aquest piano.
L’ivori m’ha gelat la veu i els dits;
i canto que no hi ets
però que t’espero;
que sense tu, cantar no té sentit;
i canto que no et tinc
però que et somio
des del més ample i buit
de tots els llits;
i estic tan trist que em dol
en cos i ànima i tots els sentits.
El cel de plom i argent
regalima fred damunt la gent.
Lladrucs intermitents
ofegant l’inútil clam del vent.
Tot està de més quan no tenim consol,
tot esta de més a sota el sol.
I ja no queda res quan no tenim consol,
ja no queda res a sota el sol.
Demà tornaré al lloc
on brolla l’aigua.
Al bell mig del Torrent dels Colobrers,
cercant potser aquelles
velles petjades
o el cant d’algun ocell poc matiner.
I en el record la pluja
mai no es para.
Faré el meu darrer plor
i pensaré:
Mal joc la vida que sempre s’acaba
malament.
