Sense els seus cabells llisos, a mi em sembla evident
que hauré d’anar de bòlit per ‘veure d’on ve el vent.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
Sense les seves galtes, no sé com subsistir:
són pomes sempre noves per ‘la set del camí.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
Sense el seu coll, perdria el millor coixí el meu cap,
i això de dormir a terra no és sa, com tothom sap.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
Sense les seves cuixes, com m’ho faré demà,
si perdo l’equilibri, per poder-me agafar?
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
Té moltes altres coses per a engrescar la gent,
però em nego a exhibir-les aquí, públicament.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
Hi ha encara molts encisos que em deixo en el tinter.
Un curs d’anatomia, aquí no el podreu fer.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
És la seva feblesa: li té afecte al seu cos
i mai no acceptaria de perdre’n ni un sol tros.
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
És dona susceptible, té orgull a rebentar:
o bé la prens sencera o més et val plegar!
Tot és bo en ella, res no es pot llençar.
A l’illa deserta, tot t’ho has d’emportar.
